Zahir:

ZAHIR: Vol dir visible, present, impossible de passar desapercebut. Alguna cosa o algú amb el què, un cop ens hi posem



en contacte, acaba ocupant poc a poc el nostre pensament, fins que no som capaços de concentrar-nos en res més.



____________________________________________________________________________________________

EL VIATGE JA HA COMENÇAT

Ara farà uns quants anys vaig decidir que tocava descobrir aquest continent que tenim just aquí sota; L’ÀFRICA.

Havia donat unes quantes voltes pel món però aquest racó encara no m’havia cridat. La cosa es va quedar com

una idea, un projecte. Llavors encara no m’atrevia a dir en veu alta que el pròxim viatge seria una llarga estada
en terra de lleons i elefants.

No ho veia clar! Doncs... al final, com quasi sempre, passa el temps i el projecte es va convertir en una realitat:

“Tinc el bitllet per travessar (amb Ferry) el Mediterrani amb la moto fins a Tunísia, porto el munt de vacunes necessàries

per deixar tranquil a tothom, estic tunejant la moto perquè sigui més pràctica i per poder-hi portar a sobre la casa, .... “

“Ja ha començat el viatge, ho sé! Moltes nits ja somio amb alguna de les aventures i desventures que de segur em passaran”

El dia 1 de Novembre de 2007 l’ElOi va començar el viatge més increïble de tots els que s’havia plantejat mai!


PALAMOS – MARSELLA – TUNISIA – LIBIA – EGIPTE - SUDAN – ETIOPIA – KENIA – UGANDA

lunes, 10 de marzo de 2008

ELS ULLS D'AFRICA

Sóc una mica egoista i un cop decidit que ja tocava tornar, vaig triar l’adrenalina per acabar. Primer a Uganda vaig fer un ràfting (grau 5, que es veu que es força). I per rematar, a Kenia una escalada a la segona muntanya més alta de l’Àfrica, el Mont Kenya. Les dues experiències varen complir les expectatives, però durant el trekking l’Àfrica em va dir adéu:

Degut als merders polítics que hi ha al país encara no hi ha turistes, així que vaig haver de contractar el trekking tot sol. Per començar varen obrir el hostel a peu de les muntanyes, per l’ElOi. Per primera vegada en un viatge em vaig sentir com el “Roquefeller”. Vaig marxar cap a munt com el que va a conquerir l’Everest; guia, cuiner, camàlic i “el jefe” de l’expedició (jo! que ho vaig haver d’escriure en el llibre de registre, al entrar al parc). Vaig estar 5 dies i 4 nits perdut pel sostre d’Àfrica. Fred, molta fred, no n’havia passat mai tanta!

La tercera nit, la que varem fer el cim, ens varem aixecar a les 3 matí per començar a caminar i veure la sortida del sol, “el summit”, des del cim (ara sabent-t’ho, si que m’aixecaria...). Tres hores caminant a les fosques, temperatures força per sota zero a més de 4.500m i dins un glacera amb un pendent comparable a una pista negre. El darrer tram va ser una mica més “xungo” i varem haver de deixar les boces i els bastons per poder pujar a 4 grapes. Per sorpresa, a l’arribar a dalt hi vaig trobar 3 italians sonats que havien fet el cim per l’altre vessant. Metre pujàvem, el camí quedava a redòs del vent, però un cop dalt la p. tramuntana africana no ens va deixar d’acompanyar tota l’estona. Les mans i el peus se’m van començar a congelar. Quan les bateries de la càmera van entrar en calor, fotos de rigor i a veure si surt aquest maleït sol. Vaig aconseguir refer les mans, però en el moment que els primer rajos ens deien bon dia, vaig notar que no podia moure els peus. No només no el podia moure sinó que no els sentia. Em vaig espantar una mica, no havia tingut mai aquesta sensació. Ja n’hi ha prou! cap a baix tu que ens farem mal. A mesura que anava baixant, el vent afluixava i l’escalforeta del sol es començava a notar. Vaig recuperar, a poc a poc, la circulació als peus i van tornar al seu lloc. Una experiència molt maca i única però la pròxima... “el menda” s’espera a que surti el meu amic el sol per començar a caminar.
La baixada va ser una mica accidentada, al pujar ho varem fer sobre una sorra congelada (també experiència nova per a mí), però en el moment d'anar avall s’havia desfet una mica. Ara tocava baixar la pista negre i amb una fina capa de rosada sobre el terra. I jo sense esquís!
.
Encara varem fer una altre nit abans de la darrera etapa fins a l’entrada del parc. Sí, era un parc natural i com TOTS a l'Àfrica això implica, monos, búfals, elefants,... Des d'un cotxe fan gràcia, però quan vas caminant us asseguro que intentes passar per un altre lloc i deixar-los el camí a ells.
A mig matí toca l’hora del lavabo, m’aparto un moment del camí i busco un lloc enmig unes canyes de bambú (els xapatis de l’esmorzar ja feia estona que apretaven). Com que no tenia pressa em vaig encendre un cigarro i m´ho vaig agafar amb calma. Vas mirant el voltant i et segueixes sorprenent de la mida d’aquelles canyes. Després de fer una inspecció als flancs del WC torno la mira da cap al davant. – CULLONS!!! d ’on has sortit tu? No sé com ni d’on, però a menys de tres metres i clavat davant meu, tinc un verdader lleopard africà. Jo estic ajupit, amb els pantalons avall i el cagayó al cul. Durant un instant ens quedem mirant fixament un a l'altre sense dir res. Jo no sé com reaccionar. De sobte el gatet m’obre la boca, m‘ensenya totes els queixals i jo entenc que em pregunta amb en el seu idioma: "que cony fots a casa seva?" Encara no sé com de fort vaig cridar jo, però l’Eloi es puja els pantalons com pot i comença a corre, cames ajudeu-me, cap al camí (no vaig pas parar a mirar enrere). Quan vaig sortir de les canyes el guia tornava corrents cap a mí amb cara de pànic (ja se m’han menjat al WUANA! devia pensar).

No sé quí es va espantar més (segurament que jo!) però la bestiola, que ja devia d’haver esmorzat , va marxar en direcció contraria cap a casa seva.
.
... Si algú està interessat a anar a Àfrica, que no pateixi perquè s'acabi. La seva cultura i tradició els manté mentiders, orgullosos i poc solidaris amb la resta de tribus. Tot i ser molt bona gent, encara els hi queden uns quants anys per sortir del forat.

Fins aviat Àfrica!!!

No hay comentarios: