SOC EN TERRA DE MASAIS

Estic fent una parada tècnica a Nairobi (Kenya). Ha estat obligada perquè he rebentat l’amortidor del darrera de la moto, la direcció la tinc com un 8 i perquè és on vull celebrar el cap d’any. Casualitats de la vida un aviador canadenc que corria per aquí te un amic que també es aviador i en té un de segona mà (l’únic amortidor de XT de Kenya, segur!)... sóc un tio amb sort! Aquí a Nairobi son eleccions generals i no se si us arriba però la cosa està força calenta; ahir van pelar dos negritus a 200m del campsite on estava. No varem sortir en tot el dia, no hi havia ni taxis. No patiu que segueixo sencer i encara em queda seny!

El meu compi de viatge ha hagut de tornar a casa perquè li han ingressat la dona a l'hospital. Seguim doncs l’aventura jo i la meva estimada Marilyn (he batejat a la Yamaha, ja us explicaré d’on ve el nom). Estic en una espècie de càmping dins la ciutat on està ple de gent grillada com jo, viatjant amb moto, i 4x4 i camió per Àfrica.

M´he donat fins la borratxera de cap d’any per decidir la ruta a seguir.

Ja us informaré!!

COMENÇA L'AFRICA NEGRE, ENCARA QUE MUSULMANA

Ja estem en el vaixell que ens porta d'Aswan (EGIPTE) a Wadi Halfa (SUDAN). El vaixell no té preu: vell, rovellat, tot ple de gent i paquets. No és per turistes, encara que n'hi ha algun, i això fa que encara tingui mes encant (de segur que prové de les sobres de la 1era Guerra Mundial). En el trajecte creuem la frontera amb el país mes gran d’Àfrica, i un dels mes pobres: el SUDAN. Tot i tenir una zona conflictiva (DAFUR) no ens hi acostem. Diuen que la gent es molt humil i hospitalària, ja ho veurem! Avui hem de decidir si farem la ruta seguint el Nil (com la majoria) o agafem la drecera pel desert de Núbia. Tot dependrà de si trobem un cotxe bé de preu que ens tragini els trastos. Les motos amb tot el pes s'enfonsen a la sorra, a part s'ha de carregar menjar, aigua i gasolina per 3 dies.

La carretera: Amb tots els kilòmetres que ja hem fet hem vist quasi de tot... i el que ens espera! Sobre la moto gaudeixes contínuament dels canvis en el paisatge, et saluda tota la gent que et vas trobant pel camí i sobretot 4 ulls (ja em vist uns quants accidents).
Fem un recordatori ràpid dels llocs per on hem passat:

FRANÇA: La tramuntana i l’acollida de la Marta i en Fred.

TUNIS: Un lloc per tornar-hi i visitar-lo amb calma. Bon clima, bona gent, llocs interessants i prou moderns.

LÍBIA: La gent mes hospitalària (a canvi de res) que m'he trobat mai. Ho fa la religió que per contrapunt les dones tenen pocs privilegis mes que un animal.

EGIPTE: Una colla de gitanos que viuen a crèdit d'una civilització que ells mateixos van envair. Les piràmides i el Nil increïbles.

La CARRETERA: Amb tots els kilòmetres que ja hem fet hem vist quasi de tot... i el que ens espera! Sobre la moto gaudeixes de canvis constants en el passatge, et saluda tota la gent que et vas trobant pel camí i sobretot 4 ulls (ja em vist uns quants accidents).

Els Companys: La veritat que molt bé. Tot i que quan tenim gana i estem cansats tenim els nostres moments ("Gran hermano 99"). En Luque es el guia: sap de tot (mecànica, orientació i acampada) però es perd a les grans ciutats i és més reservat. En Henry, que te 52 tacos, es com un nen de 25 (impulsiu, nerviós i descarat). I el menda, que com sabeu a la que tinc mal dia no se’m pot dir res. Estic millorant l’anglès i vaig fer un intensiu de francès a Tunis i Líbia. Soc el traductor del grup i el que s'encarrega de la burocràcia a les fronteres (que cansa, eh!). Poc a poc ens anem adaptant un a l'altra i ara ja ens complementem.

... escrit en un cíber de Khartoum

EL MILLOR DIA... FINS ARA!

Avui ens em llevat a les 4 del mati. Per sortir del càmping hem hagut de despertar al guarda que obra la porta. Després d'un parell d’intents i gràcies al GPS (encara era fosc i anàvem adormits); em trobat la carretera que ens ha deixat just davant l'entrada principal de les piràmides. Allà un poli mig endormiscat ens ha dit que fins a les 8 res de res. Eren quarts de 6 i nosaltres volíem veure la sortida del sol des de dins.

Ara que? Encara tenim les lleganyes enganxades i no em esmorzat res. Vet aquí que apareix un egipciu i ens ofereix entrar-hi en aquell mateix moment, però això sí; sobre un cavall que ell mateix molt amablement ens llogarà. Regateig obligatori (a les 5:45h de la matinada) i som-hi!

Donem la volta al complexa i entrem per la porta del darrera. Abans d'accedir voluntat al que s'encarrega que no entri ningú per la seva porta. Quatre cavalls, tres turistes i un guia no som ningú. El sol ja comença a despuntar i aquelles immenses ombres que ens seguien des de la foscor comencen a agafar forma. Per sort nostra darrera les piràmides hi ha un desert que arriba on acaba la vista. Doncs per allà ens hi acostem. A aquelles hores encara no estan posats els carrers, no hi ha ni una ànima i som els únics.

Així fem la nostra presentació a les tres Increibles piràmides: sobre un cavall, pel desert, amb total solitud. Amb aquella llum tènue que no se com descriure-la, estàvem dins un conte. Molt wapo,... la paraula exacte màgic!

Desprès de "el moment" ens apropem a la més petites de les 3 (ara no sé quin faraó era). Presentació amb el guarda, negociació i a pujar cap dalt encara que també estigui prohibit, clar! La càmera a aquesta hora ja treu fum - no tindre prou memòria, penso. Se’ns acaba el bonus del cavall i el guia ens aparca en un lloc que no haurem de pagar, ens em colat sense pagar tu! Ja es comencen a veure els primers turistes matiners, però la marabunta encara està per arribar.

Ara (a peu) anem a saludar a l'esfinx abans d'entrar a la piràmide més gran i antiga de les totes; la d’en Kheops. Et sens una mica Indiana John’s quan comences a passar per passadissos foscos, estrets i i claustrofòbics. Nomes feia falta una torxa per fer-ho mes autèntic. L'aire costa de respirar i en el moment que una suor freda em recorre tot el cos arribem a una cambra enorme amb unes grans pedres de granit negre (fa una mica de yuyu). En un costat hi ha el lloc on reposava el sarcòfag amb la mòmia del faraó. En Henry es posa dins el nínxol amb els braços creuats a sobre el pit i clar... la primera japonesa que s'apropa amb la càmera s'emporta “el susto” de la seva vida. Hem pogut colar també les motos i la passejada amb la Marilyn pel mig d'aquest lloc mil·lenari també es digne de menció.

.

El dia encara ens donaria mes sorpreses. Per la tarda varem fer uns quants kilòmetres pel desert, just al costat del gran Nil. Una molt xula posta de sol ens va acompanyar mentre hi muntàvem les tendes!

.

Egipte

Després de negociar i negociar i negociar, ... Després de 3 dies i dos nits. Després de parlar tres mil vegades amb el consolat: ENS HAN DEIXAT PASSAR!!! Això si, pagant 250 Euros i nomes ens donen un permís de 10 dies (Vinga a fer kilòmetres doncs però sense corre,eh?).
Ahir a la nit, després de 600 km sobre la burra, varem arribar al càmping del Cairo, abans fent una visita llampec a Alexandria. Ens vàrem regalar un sopar de guiri ric i a fer nones, estàvem destrossats. Avui ha tocat visita al mercat de Khan al-Khalili i dema sortida del sol a les piràmides. A mig matí contem sortir cap a Luxor, Assuan, ...














.
La moto: De moment una punxada i el cable de l'embragatge trencat. No sé fins on arribarà, potser fins i tot arriba al final. Però ara mateix la XT ja es mereix un monument.

Primer entrebanc burocratic

(Shet! M'he deixat el p. cable de la camara de fotos, No en puc penjar cap.)

Salam!

Pels que patiu i voleu saber on paro: Ara mateix estic en el primer poble entrant a Egipte per la costa, es diu SALUM.

Tenim la moto parada a la frontera. Al principi no ens la deixaven passar perque deien que ens faltava no se quin paper, despres haviem de pagar 700 Euros, despres bla, bla, bla,.. total que son una colla de gitanos que es pensen que els turistes som tontos i paguem el que sigui sense dir res. Doncs nosaltres no! Hem plantat les tendes de campanya en terre de ningu (enmig de les dos fronteres, no us espanteu que no hi han mines) i hem trucat a l'embaixada Aspanyola perque ens assessori (aixo encara no ho havia fet mai!). Suposo que al final ens en sortirem. En teoria dema amb una carta del consul i 250 Euros (pero ja sera el tercer dia sencer a la frontera, uff).
El visat personal ja el tenim, i ara mateix estic al poble a uns 10 Km de la meva estimada moto.

Jo ja esperava que la burocaracia seria dura, i que hauriem de regatejar per tot amb els Egipcis, pero tant i abans d'entrar?? ... si ens costa tant vol dir que Egipte el disfrutarem!

El final de Libia va ser molt wapo. Ens varem acostumar a la fama: fins i tot ens varen portar a una festa on varem coneixer l'Embaixador espanyol a Libia, un tio collonut i la seva dona tambe (hi ha foto de rigor). Tambe aquests darrers dos dies em anat junts amb una parella de cincuantons anglesos molt macos que viatgen amb una Triumph del 1954, oncreible. Ells si han passat la frontera perque portaven el maleit paper. Els atraparem algun dia, nomes podien anar a 60 milles/h.

El verdader inici

Hola gent!

La super moto i jo encara aguantem. Segur que algú es pensava que ja se m'havien menjat els lleons o que alguna tribu boiximana m'havia reduït el cap, doncs No.Ja us vaig avisar que a part de no trobar cibers pers aquestes terres no tindre massa temps per connectar-m'hi! Ara mateix estic a AJADABIYA una petita ciutat en el país d'en Gadafi, Líbia.

Després d' travessar Tunis i la major part de Líbia, el cul ja s'ha acostumat al seient (els primers dies van ser durs), ara com que ja no em fa mal em noto l'espinada, però res que no es pugui suportar (... el fet de dormir sobre una màrfega inflable també hi deu fer). Normalment et recordes del mal d'esquena quan portes 2 hores conduint en línea recta per un desert sense creuar-te amb ningú (de vegades es fa avorrit no fer cap corba en molts, molts kilòmetres). Però et quan trobes una Pick-Up carregada de camells asseguts i mirant-te encuriosits, la segueixes una estona i es del mes entretingut (OJU! que el camells mosseguen i jo no ho sabia, hi ha foto!).Haig de dir que aquesta gent m'ha sorprès positivament per la seva hospitalitat. De moment problemes "0" i amb la tonteria del Barca, el Madrid, l'Etoo i el Ronaldinho estem passant tots els controls policials, que no son pocs. Tothom que ens creuem o ens abança, ens pita. Ssom l’atracció de la carretera (ens deuen veure com astronautes).En menys d'una setmana ja em dormit a casa de 3 persones diferents, son de lo mes humils que us pugueu imaginar. El conflicte ve alhora de jalar: et porten un plats que fan fredat i com no t'agradi a veure la cara que fas i com ho fas per menjar-t'ho "casi tot"! Una cosa negativa que te aquesta gent es el tracte a les dones: les tenen tancades sense poder sortir soles. Nosaltres quan anem a es cases ni les ensumem (a part ens vigilen que no ens acostem cap on son elles, son una mica/forca "moros" en aquest aspecte).El guia obligatori que ens han imposat (deuen pensar que som espies) en Mohamad i el seu xofer, han estat cars de contractar però, s'ha de mirar el costat positiu: els hem carregat el cotxe amb tots els trastos i nosaltres disfrutem mes de les motos. A mes el tio es molt enrotllat i a part de fer de translator ens fa de guia turístic. Un molt bon payo!El dia 5 entrem a Egipte, se’ns acaba el visat.Això rutlla!! Segurament el pròxim emilio ja serà des de el Cairo, allà hi farem una paradeta per reposar i fer una mica el turista orellut!

Apa doncs, me’n vaig a engegar la burra i a fer camí que avui toca bivac al desert sota els estels.Fins Egipte, ADEUUUUUUUUUU

ElOi

Mireu l’enllaç dels meus parents de franca!

http://www.metey.com/fredmetey_fr/2007/11/3-motos-pour-tu.html

per cert ens van tractà com reis: Gracies!!

PD1: A partir d'ara no us apareixeran accents. A part fins que no li he fotut un crit al xavalet del ciber, cada cap que escrivia una lletra m’apareixia un jeroglífic!

PD2: A la pròxima miro de penjar alguna foto, ja en tinc alguna de wapa!

Ja estic fent camí!

Ja he fet la primera etapa. Cinc-cents kilometres sobre la burra fins a França i barallant-nos amb la tramuntana.

Aprofito per acomiadar-me dels que no he vist i dels que no he pogut trucar. Suposo que us poseu en la meva pell; fer una farmàcia, una bossa amb la casa, preparar la moto i escollir la roba pels següents 6 mesos estressa una mica (... i tot en 2 dies).

Doncs lo dit gent, demà barquito cap a Tuníssia.

Els primers records des de la France,
Aurrevoire!!!