NOU LLIBRE

            Clica sobre la imatge per llegir el capítol

La ruta

AFRICA

En aquest mes a l’escola he fet un curs per conèixer una part de l’autèntica Àfrica. M’ha servit per entendre un xic mes als africans en general i als ugandesos en particular. Alguns costums i comportaments els he aconseguit entendre amb la convivència, d’altres me’ls han hagut d’explicar i encara uns darrers, m’han quedat menys clars que abans. Es veritat que en només un mes no es pot entendre la filosofia de vida d'un continent, però si ajunto totes les experiències en puc extreure una petita idea, si mes no uns quants matisos.

.

ELS MELICS: Algunes tribus d’Uganda, no se quines exactament, tenen el costum de tallar el melic a una certa distància de la panxa. Que vol dir això? Que alguns el tenen boterut com un puny.

.

Tinc un record especial de la Segirinya, si m’hagués emportat algú cap a casa dins la motxilla hagués estat ella. Tenia el melic de la mida d’una llimona i només tenia 5 anys. Es estrany com arriben els diferents costums de la gent a canviar l’aspecte físic de les persones. Vaig preguntar a un metge si un melic d’aquestes dimensions podia comportar algun problema físic i em va contestar que no. La veritat que quan els veies banyar-se dins la palangana feina una mica d’angúnia.

.

.

.

A QUINA HORA SURT L’AUTOBUS? (Matatu) Bona pregunta per entendre el concepte temps dels africans. La resposta es senzilla i bàsica: “quan l’autobús estigui ple, clar! ”. A diferència dels occidentals el temps aquí no te preu, no se’l valora com ho fem nosaltres. Quan et veuen nerviós et diuen POLE-POLE, i amb sarcasme i el somriure còmplice et recorden “African time!”. També podríem parlar del que vol dir ”quan estigui ple”; perquè posar 24 persones dins una furgoneta per 9 és alguna cosa més que optimitzar l’espai. No vull saber quanta gent hi ha dins les que va a buscar la mainada després del col·legi!

.

MUSUNGUS:

Es una paraula que m’ha acompanyat tota la part final del viatge, la traducció literal és “home blanc europeu”. A Etiòpia ens van maxacar amb una altre paraula que significa el mateix: Foreinjo!

Qualsevol cosa que faci un blanc, qualsevol! és digne d’admiració per aquesta gent. Això em porta a fer un parell de reflexions; la primera és que no tenen res a fer; som l’atracció del moment. L’ altre es que encara ens veuen superiors i rics (en la meva humil opinió l’historia els ha desenvolupat un complex d’inferioritat). El motiu pel qual es passen llargues estones sense fer absolutament res no l’he pogut esclarir. Potser no poden treballar, potser no volen o potser les dues coses. Aquesta gent es capaç de quedar-se embovada mirant-te hores i hores. De vegades només estàs bevent una mica d’aigua, arreglant una punxada o posant gasolina. Alguna atrevit, és clar, s’acosta a veure si li cau alguna cosa (la cultura africana diu que si ajudes algú o li dones alguna cosa ell t’ha de correspondre). Els mes petits demanen directament sense miraments. Quan has d’anar al lavabo enmig la natura , has de fer virgueries per despistar-los!

Una altre reflexió podria ser que han passat tanta gana, si no ells les generacions anteriors, que ara mentre tinguin alguna cosa que posar-se a l’estomac n’hi ha prou (solen fer només un àpat al dia). Perquè treballar tot el dia com un negre?(deu-ni-do amb l’expressió!). Ja tenen “un sostre” i no han de patir per donar un alvocat, un bocí de pa o una pinya als seus. No es una mala filosofia de vida però per a mí no acaba de funcionar. En el cas de posar-se malalt no tenen assegurança, ni estalvis, si no hi ha una ONG a prop... al calaix! En una de les tribus remotes dels Karamajong, vaig veure la gent gran morint-se dins les cabanes. Es negaven rotundament anar al metge gratuït que tenien a menys de 2 kilòmetres (cultura, costum o fe?). Deuen veure el metge com noslatres a un curandero. Tornant a lo de l’admiració, potser els únics blancs que han vist son els de les ONG’s els quals ajuden a tothom (ja no recorden els dos-cents anys que l’home blanc va venir a reclutar voluntaris forçosos per l’esclavitud). Ells tenen la certesa que tots els Musungus som rics. El blanc que està a l’Àfrica hi sol estar treballant o de vacances. No hi ha lladres blancs, no n’hi ha blancs vivint a sota d’un pont, tots semblen sans. Van ben vestits i amb uns aparells que semblen d’un altre planeta (càmera de vídeo, GPS, ampolla purificadora d’aigua, ...). Al principi els intentava explicar que no visc a Disneyland i que jo de ric res. Però després d’intentar-ho unes quantes vegades vaig concloure que potser si que ho sóc. Si em comparen amb ells segur !

A part que a l'Àfrica no hi han "RULES" per a ningú, l'home blanc pot fer el que vulgui, el que vulgui!

ELS ULLS D'AFRICA

Sóc una mica egoista i un cop decidit que ja tocava tornar, vaig triar l’adrenalina per acabar. Primer a Uganda vaig fer un ràfting (grau 5, que es veu que es força). I per rematar, a Kenia una escalada a la segona muntanya més alta de l’Àfrica, el Mont Kenya. Les dues experiències varen complir les expectatives, però durant el trekking l’Àfrica em va dir adéu:

Degut als merders polítics que hi ha al país encara no hi ha turistes, així que vaig haver de contractar el trekking tot sol. Per començar varen obrir el hostel a peu de les muntanyes, per l’ElOi. Per primera vegada en un viatge em vaig sentir com el “Roquefeller”. Vaig marxar cap a munt com el que va a conquerir l’Everest; guia, cuiner, camàlic i “el jefe” de l’expedició (jo! que ho vaig haver d’escriure en el llibre de registre, al entrar al parc). Vaig estar 5 dies i 4 nits perdut pel sostre d’Àfrica. Fred, molta fred, no n’havia passat mai tanta!

La tercera nit, la que varem fer el cim, ens varem aixecar a les 3 matí per començar a caminar i veure la sortida del sol, “el summit”, des del cim (ara sabent-t’ho, si que m’aixecaria...). Tres hores caminant a les fosques, temperatures força per sota zero a més de 4.500m i dins un glacera amb un pendent comparable a una pista negre. El darrer tram va ser una mica més “xungo” i varem haver de deixar les boces i els bastons per poder pujar a 4 grapes. Per sorpresa, a l’arribar a dalt hi vaig trobar 3 italians sonats que havien fet el cim per l’altre vessant. Metre pujàvem, el camí quedava a redòs del vent, però un cop dalt la p. tramuntana africana no ens va deixar d’acompanyar tota l’estona. Les mans i el peus se’m van començar a congelar. Quan les bateries de la càmera van entrar en calor, fotos de rigor i a veure si surt aquest maleït sol. Vaig aconseguir refer les mans, però en el moment que els primer rajos ens deien bon dia, vaig notar que no podia moure els peus. No només no el podia moure sinó que no els sentia. Em vaig espantar una mica, no havia tingut mai aquesta sensació. Ja n’hi ha prou! cap a baix tu que ens farem mal. A mesura que anava baixant, el vent afluixava i l’escalforeta del sol es començava a notar. Vaig recuperar, a poc a poc, la circulació als peus i van tornar al seu lloc. Una experiència molt maca i única però la pròxima... “el menda” s’espera a que surti el meu amic el sol per començar a caminar. La baixada va ser una mica accidentada, al pujar ho varem fer sobre una sorra congelada (també experiència nova per a mí), però en el moment d'anar avall s’havia desfet una mica. Ara tocava baixar la pista negre i amb una fina capa de rosada sobre el terra. I jo sense esquís!

.

Encara varem fer una altre nit abans de la darrera etapa fins a l’entrada del parc. Sí, era un parc natural i com TOTS a l'Àfrica això implica, monos, búfals, elefants,... Des d'un cotxe fan gràcia, però quan vas caminant us asseguro que intentes passar per un altre lloc i deixar-los el camí a ells.

A mig matí toca l’hora del lavabo, m’aparto un moment del camí i busco un lloc enmig unes canyes de bambú (els xapatis de l’esmorzar ja feia estona que apretaven). Com que no tenia pressa em vaig encendre un cigarro i m´ho vaig agafar amb calma. Vas mirant el voltant i et segueixes sorprenent de la mida d’aquelles canyes. Després de fer una inspecció als flancs del WC torno la mira da cap al davant. – CULLONS!!! d ’on has sortit tu? No sé com ni d’on, però a menys de tres metres i clavat davant meu, tinc un verdader lleopard africà. Jo estic ajupit, amb els pantalons avall. Durant un instant ens quedem mirant fixament un a l'altre sense dir res. Jo no sé com reaccionar. De sobte el gatet m’obre la boca, m‘ensenya totes els queixals i jo entenc que em pregunta amb en el seu idioma: "que cony fots a casa seva?" Encara no sé com de fort vaig cridar jo, però l’Eloi es puja els pantalons com pot i comença a corre, cames ajudeu-me, cap al camí (no vaig pas parar a mirar enrere). Quan vaig sortir de les canyes el guia tornava corrents cap a mí amb cara de pànic (ja se m’han menjat al WUANA! devia pensar).

No sé quí es va espantar més (segurament que jo!) però la bestiola, que ja devia d’haver esmorzat , va marxar en direcció contraria cap a casa seva.

.

... Si algú està interessat a anar a Àfrica, que no pateixi perquè s'acabi. La seva cultura i tradició els manté mentiders, orgullosos i poc solidaris amb la resta de tribus. Tot i ser molt bona gent, encara els hi queden uns quants anys per sortir del forat.

Fins aviat Àfrica!!!

EL MEU 25 DE DESEMBRE

Bon dia pel matí!
Fa un dia assolellat i promet una bona travessia el dia de Nadal. Ens esperen 250 Km de pista, però "en teoria" el pitjor ho varem fer ahir.

Només de sortir del poble comença a envoltar-nos un paisatge digne de “Memorias d’Àfrica”. Pels marges del camí i al principi de manera força tímida, apareix gent com la tenim tots en ment quan parlem d’Àfrica. Són Massai? Samburu? o surten de la pel·lícula “Holocausto canival”? Algun d’ells no ens mira amb cara de gaires amics i la majoria porten un ganivet lligat a la cintura que al que menys, li arriba al genoll. Algun et demana aigua amb gestos. Aigua? Tu que vius aquí no saps que fot calor i has de portar aigua: de moment jo no paro!! Això sí, educadament els saludo amb un somriure no fos els doni per llançar-me alguna cosa al cap (a Etiòpia eren pedres, aquí potser són fletxes). El camí empitjora i hem d'afluixar; apareixen al camí uns “rissos” malparits que et fan trontollar tota la moto. Se’m para la ceba i en una recta gaaaas! Demostrat, a més de 70 km/h els bamps quasi no es noten (en Henry també segueix). Al cap de 10 minuts però, quan puc miro pel mirall i el soci no ve. M’espero l’estona de rigor no hagi parat a pijar sense dir res, com sempre. Aquest segueix sense aparèixer, ja se l’ha fotut penso; mitja volta i a buscar-lo. No faig ni 2 kilòmetres que em trobo de cares un camió enorme militar. Els soldats em fan senyals perquè pari, malament que volen aquests ara! El copilot em diu que el meu partner està a la part del darrera del camió. Ara canvio el pànic de ser atracat pel de pensar que el company de viatge s’ha trencat “la crisma” i el porten dessagnat a un hospital (torno a equivocar-me). Al acostar-me a la cabina del darrera, em trobo en Henry gesticulant i fotent crits als soldats, mentre mira de lligar la moto amb cintes al camió. Em diu que ha rebentat el súper amortidor OIL i que el porten fins al següent poble a 250 kilòmetres. Quedem que allà ens trobarem (Apa, adéu-siau).Ara sí comencen les meves peripècies. De primer, jo pensava que el camió aniria darrera meu, doncs amb les motos no ens avança quasi ningú. I uns c.! Jo devia anar a 50km/h i m’avancen els militars a no menys de 100 km/h per aquell camí de cabra. Us podeu imaginar la polseguera i l’ensurt. No caic perquè deu no vol però jo i moto daltabaix del marge! Després del trial em torno a posar en ruta, ara tot sol amb uns quants kilòmetres pel davant. Al principi res, però poc a poc el caparrot va fent de les seves: Eloi tu no portes la manxa, com punxis enmig d’aquesta selva... Eloi ahir ens van dir que ens ajuntéssim amb algun comboi de camions perquè per aquí hi ha forces “bandits” i aquí aquests porten AK-47... Eloi l’altre dia ens van explicar que les Hienes es varen menjar un motorista Alemany que va parar a fer-li fotos... No siguis burro i tira que no passarà res! - vaig pensar. Es veritat que la por et far anar més lleuger, però després de fer uns quants kilòmetres em concentro només amb el fotut camí i trec una mica de gas, que si me la fotu vaig sol!Enmig una corba intueixo que dues ombres se m’acosten des del bosc pel costat esquerra. No puc deixar de mirar el camí, però això que ve cap a mí no son pas persones. Hòstia! De cop m’apareixen i se’m creuen per davant dos estruços enormes i alts com un Sant Pau. Clavo frens i passen fregant el parafang del davant. Em dediquen, les dues alhora, una mirada com si elles tinguessin preferència. Uffff! On t’has ficat Eloi? Estàs a casa de “El rey León”.

Trago d’aigua i pijarada en temps record i tornem ràpid a fer camí, a sobre la moto semblo un bitxo més gran.

El sol comença a cremar i perquè em toqui més l’aire em trec les ulleres de ventisca. Perquè ho he fet? No passen ni 5 minuts que algun tipus de bitxo alat se’m fot dins el casco i com no, em pica. Torno a parar però miro els marges abans, no hi hagi algun lleó fent una becaineta. Em trec el casco i el papu ja no hi és.

Au! I ara quin maleït de bitxo m’ha picat? Quin mal de cap, em surt un bulto entre l’orella i l’ull dret. Al cap de 20 minuts i a poc a poc, el dolor va desapareixent i ja no hi penso. “La carretera” encara empitjora més i ara haig de treure gas. Comencen a aparèixer uns sots. Uns sots que si l’enganxes no hi deixes la roda, no! dins aquests forats hi queb la moto i jo. Sota un sol de justícia van passant les hores i els kilòmetres. Torna a tocar parada tècnica; l’ampolla d’aigua s’ha trencat i només en queda un cul. QUE MES M´HA DE PASSAR AVUI? Aprofito per situar-me amb el GPS i donar un cop d’ull al mapa. Quina alegria: a la dreta del camí hi tinc un parc natural i a l’esquerra una reserva integral, estic al mig del “Jurassic Park” (segur que el pròxim bitxo que em creuo és un Tiranosaure Rex). Després de patir unes quantes hores enmig la sabana Africana començo a veure gent amb pantalons i sabates. Civilització? Ja hi sóc! Em torno a treure les ulleres perquè el dit de merda que hi porto no em deixa veure res. Au! torna-hi! una altre vegada! La germana de la p. vespa se’m fot dins al casco. Ara a l’altre costat i per no semblar esgarrat, pica just al mateix lloc. Amb aquesta sí que em puc revenjar i just al caure al terra em rellisca la bota a sobre. Siguem optimistes, lo d’abans també era una vespa; mateixos símptomes (almenys no m’ha picat un Pterodàctil).

Un cop al poble (Isiolo), en Henry m’espera per dir-me que ell arriba fins a Nairobi amb la moto en una furgoneta llogada. Jo em quedo, no puc més!

Es veritat que quan viatges sol t’espaviles, aquesta nit de Nadal la vaig celebrar amb una família Keniata, però això també dona per una altre història.

Ha estat un dia molt dur, intents i digne de recordar. Al final del periple i abans d’anar a dormir m’adono que avui he creuat l’equador i que he superat els 10.000 km de viatge.

BON NADAL!!

St. Paul KAASO Primari School

Em vaig passar unes quantes hores sota la pluja abans d’arribar amb la burra a Kyotera. Aquell matí de diumenge m’havia llevat d’hora per deixar la capital (Kampala) i fer via cap a Kabira. Un cop a Kyotera em separaven 12 Km de camí de carro fins al col·legi. Hi vaig arribar a mig dia sense perdrem, fàcil, com si alguna cosa m’hi estigues portant. Ja no plovia!

Kabira no te categoria de poble, a part del col·legi i dues botiguetes que hi ha just al davant, la resta son les 4 cases aïllades dels oriünds. L’escola consisteix en la casa del director (i menjador nostre), l’oficina (i casa dels voluntaris) i els habitatges dels professors. La resta són barracons amb els dormitoris i les aules de la canalla. La canalla... són mes de 500 i les edats van dels 4 als 15 anys. El lloc me’l van vendre com un orfenat: alguns dels escolars ho són però la majoria no. De totes maneres cal dir que s’estan més de tres mesos internats sense veure a les seves famílies (com unes colònies una mica llargues). L’electricitat només es fa servir un parell d’hores al vespre quan connecten el generador. No hi ha aigua corrent ni aixetes, però sí tenen uns dipòsits que omplen regularment amb una bomba (en cas que no plogui!) Això vol dir que ens dutxem omplint una ampolla de vidre de Vichi Català i una palangana. A l’escola no hi ha cuina com la que coneixem nosaltres: fan servir un cobert, foc al terra i unes olles que be em servirien per banyar-m’hi. Els àpats son abundants encara que sempre mengem el mateix (uns 5 o 6 plats diferents). Segur que us pensàveu que aquí ens morirem de gana, doncs no!

.

En un costat del col·legi hi ha un patatal que fem servir de camp de futbol: uns quants pals torts d’eucaliptus ens fan de porteries. Cada dia sobre les 5 de la tarda ens hi apleguem els mes grans, en Kartal (USA) i un servidor per fer el partit futbol de rigor. La panxeta no m’ha baixat, nooo: l’altre esport que tenim amb el gringo es fer una cerveseta cada dia abans de sopar.

La mainada son excepcionals, estic aprenent mes d’ells que no pas ells de mí. No tenen quasi res i tampoc els fa falta. Juguen a futbol descalços, mengen amb les mans, es dutxen amb una galleda, … Amb nosaltres, els volunteers s’aprofiten perquè no tenim la mala baba dels professors (que a part tenen la ma força lleugera). Som una mica les seves famílies i els seus amics. Només cal passejar-te per l’escola perquè se t’ajuntin un munt de nens i nenes a observar el que fas (facis el que facis) i a tocar-te aquests pels tant rars que ens surten als blancs en els braços i a les cames. Els hi he arreglat 3 ordinadors que tenien tirats per aquí. Ara costarà acostumar-los a aparcar la maquina d’escriure i a fer servir la impressora.

Si algú vol fer alguna aportació a l’escola que m’ho digui, ja trobarem al manera de fer-ho. D’aquesta manera no hi han organitzacions intermèdies i els vostres calés arribarien directament a la mainada. Jo al final no m’embolico amb cap projecte gran, així que no us penso rentar el coco amb aquest tema. Aquesta gent son un desastre pels negocis i jo no tinc ganes d’emprenyar-m’hi.

L’Àfrica real no es la que ens ensenyen a les noticies i a les pel·lícules. Fins al dia d’avui no he vist ningú morir-se de gana en aquest continent. A tots ens caldria una passejada a consciència per l’Àfrica profunda.

Una frase que m’he trobat en el llibre que estic llegint (Eben, per si l’interessa a algú):

- La part mes fosca de l’Àfrica ha estat sempre la nostra ignorància!.

LA TRIBU DELS KARAMAJONG

Vam sortir de casa ja fa 3 mesos. Com típicament es diu; com passa el temps!! Estic a l’equador del viatge; la cosa ara canvïa. Aparcaré un xic la moto i ara l’aventura comença amb la canalla.

Després de la sortida mes o menys accidentada de Kenia vaig decidir anar a les Sipi Falls a fer una mica de relax. Vaig buscar un hotelet amb vistes privilegiades a les cascades i a fer cerveses amb els turistes. Tenia previst estirar les cames per allà i fer un trekking. Però un ja te una edat i després de tres mesos sobre la burra l’esquena em va dir que no! A Etiòpia em vaig quedar amb les ganes de conèixer una tribu de veritat i aquí en vaig tenir l’oportunitat: em vaig endinsar per un camí perdut de terra (uns 300 kilòmetres pel Nord del país) i vaig buscar als “Caramajongs”. Son una tribu caracteritzada per vestir només, una jaqueta de pell i portar un AK-47. Son ramaders, o sigui que la pistoleta la porten perquè el pastor del costat no els hi foti les vaques. Pel camí em vaig trobar l’exèrcit amb un grup de 10 o 12 vailets detinguts i emmanillats. Després em vaig assabentar que el govern esta desarmant a les tribus perquè, a part de pasturar, es dediquen a fer de bandolers i a massacrar-se entre els clans. Ja hi tornem a ser! ... Eloi, què c. fas?

Vaig passar 2 dies inoblidables amb aquesta gent. Al final varen resultar mes hospitalaris que ningú. Vaig tenir sort i vaig passar el dissabte de mercat al poblat.

A part de fer el bescanvi de costum aprofiten la trobada per emborratxar-se. Es passen tota la tarda bevent una cervesa calenta que fan a casa (homes, dones, nens,.. tothom va borratxo, fins hi tot les vaques!) En mes d’un moment vaig pensar que el següent pas de la cerimònia era menjar-se al blanc, i jo tenia tots el números per que era l’únic en uns quants centenars de kilòmetres al voltant. L’experiència va ser molt wapa i vaig fer unes fotos dignes del National Geographic.

Escrit a Kampala (Uganda),
demà Kabira (on Deu va perdre l’espardenya!... i jo hi vaig 3 mesos)