____________________________________________________________________________________________

EL VIATGE JA HA COMENÇAT

Ara farà uns quants anys vaig decidir que tocava descobrir aquest continent que tenim just aquí sota; L’ÀFRICA. Havia donat unes quantes voltes pel món però aquest racó encara no m’havia cridat. La cosa es va quedar com una idea, un projecte. Llavors encara no m’atrevia a dir en veu alta que el pròxim viatge seria una llarga estada en terra de lleons i elefants.

No ho veia clar! Doncs... al final, com quasi sempre, passa el temps i el projecte es va convertir en una realitat:

“Tinc el bitllet per travessar (amb Ferry) el Mediterrani amb la moto fins a Tunísia, porto el munt de vacunes necessàries
per deixar tranquil a tothom, estic tunejant la moto perquè sigui més pràctica i per poder-hi portar a sobre la casa, .... “

“Ja ha començat el viatge, ho sé! Moltes nits ja somio amb alguna de les aventures i desventures que de segur em passaran”. El dia 1 de Novembre de 2007 l’ElOi va començar el viatge més increïble de tots els que s’havia plantejat mai!



ANEM DONCS A RECORRER AMB MOTO, ONG I BICI: TUNISIA – LIBIA – EGIPTE - SUDAN – ETIOPIA – KENIA – UGANDA - MALI

lunes, 18 de febrero de 2008

EL MEU 25 DE DESEMBRE

Bon dia pel matí!
Fa un dia assolellat i promet una bona travessia el dia de Nadal. Ens esperen 250 Km de pista, però "en teoria" el pitjor ho varem fer ahir.

Només de sortir del poble comença a envoltar-nos un paisatge digne de “Memorias d’Àfrica”. Pels marges del camí i al principi de manera força tímida, apareix gent com la tenim tots en ment quan parlem d’Àfrica. Són Massai? Samburu? o surten de la pel·lícula “Holocausto canival”? Algun d’ells no ens mira amb cara de gaires amics i la majoria porten un ganivet lligat a la cintura que al que menys, li arriba al genoll. Algun et demana aigua amb gestos. Aigua? Tu que vius aquí no saps que fot calor i has de portar aigua: de moment jo no paro!! Això sí, educadament els saludo amb un somriure no fos els doni per llançar-me alguna cosa al cap (a Etiòpia eren pedres, aquí potser són fletxes). El camí empitjora i hem d'afluixar; apareixen al camí uns “rissos” malparits que et fan trontollar tota la moto. Se’m para la ceba i en una recta gaaaas! Demostrat, a més de 70 km/h els bamps quasi no es noten (en Henry també segueix). Al cap de 10 minuts però, quan puc miro pel mirall i el soci no ve. M’espero l’estona de rigor no hagi parat a pijar sense dir res, com sempre. Aquest segueix sense aparèixer, ja se l’ha fotut penso; mitja volta i a buscar-lo. No faig ni 2 kilòmetres que em trobo de cares un camió enorme militar. Els soldats em fan senyals perquè pari, malament que volen aquests ara! El copilot em diu que el meu partner està a la part del darrera del camió. Ara canvio el pànic de ser atracat pel de pensar que el company de viatge s’ha trencat “la crisma” i el porten dessagnat a un hospital (torno a equivocar-me). Al acostar-me a la cabina del darrera, em trobo en Henry gesticulant i fotent crits als soldats, mentre mira de lligar la moto amb cintes al camió. Em diu que ha rebentat el súper amortidor OIL i que el porten fins al següent poble a 250 kilòmetres. Quedem que allà ens trobarem (Apa, adéu-siau).Ara sí comencen les meves peripècies. De primer, jo pensava que el camió aniria darrera meu, doncs amb les motos no ens avança quasi ningú. I uns c.! Jo devia anar a 50km/h i m’avancen els militars a no menys de 100 km/h per aquell camí de cabra. Us podeu imaginar la polseguera i l’ensurt. No caic perquè deu no vol però jo i moto daltabaix del marge! Després del trial em torno a posar en ruta, ara tot sol amb uns quants kilòmetres pel davant. Al principi res, però poc a poc el caparrot va fent de les seves: Eloi tu no portes la manxa, com punxis enmig d’aquesta selva... Eloi ahir ens van dir que ens ajuntéssim amb algun comboi de camions perquè per aquí hi ha forces “bandits” i aquí aquests porten AK-47... Eloi l’altre dia ens van explicar que les Hienes es varen menjar un motorista Alemany que va parar a fer-li fotos... No siguis burro i tira que no passarà res! - vaig pensar. Es veritat que la por et far anar més lleuger, però després de fer uns quants kilòmetres em concentro només amb el fotut camí i trec una mica de gas, que si me la fotu vaig sol!Enmig una corba intueixo que dues ombres se m’acosten des del bosc pel costat esquerra. No puc deixar de mirar el camí, però això que ve cap a mí no son pas persones. Hòstia! De cop m’apareixen i se’m creuen per davant dos estruços enormes i alts com un Sant Pau. Clavo frens i passen fregant el parafang del davant. Em dediquen, les dues alhora, una mirada com si elles tinguessin preferència. Uffff! On t’has ficat Eloi? Estàs a casa de “El rey León”.

Trago d’aigua i pijarada en temps record i tornem ràpid a fer camí, a sobre la moto semblo un bitxo més gran.
El sol comença a cremar i perquè em toqui més l’aire em trec les ulleres de ventisca. Perquè ho he fet? No passen ni 5 minuts que algun tipus de bitxo alat se’m fot dins el casco i com no, em pica. Torno a parar però miro els marges abans, no hi hagi algun lleó fent una becaineta. Em trec el casco i el papu ja no hi és.
Au! I ara quin maleït de bitxo m’ha picat? Quin mal de cap, em surt un bulto entre l’orella i l’ull dret. Al cap de 20 minuts i a poc a poc, el dolor va desapareixent i ja no hi penso. “La carretera” encara empitjora més i ara haig de treure gas. Comencen a aparèixer uns sots. Uns sots que si l’enganxes no hi deixes la roda, no! dins aquests forats hi queb la moto i jo. Sota un sol de justícia van passant les hores i els kilòmetres. Torna a tocar parada tècnica; l’ampolla d’aigua s’ha trencat i només en queda un cul. QUE MES M´HA DE PASSAR AVUI? Aprofito per situar-me amb el GPS i donar un cop d’ull al mapa. Quina alegria: a la dreta del camí hi tinc un parc natural i a l’esquerra una reserva integral, estic al mig del “Jurassic Park” (segur que el pròxim bitxo que em creuo és un Tiranosaure Rex). Després de patir unes quantes hores enmig la sabana Africana començo a veure gent amb pantalons i sabates. Civilització? Ja hi sóc! Em torno a treure les ulleres perquè el dit de merda que hi porto no em deixa veure res. Au! torna-hi! una altre vegada! La germana de la p. vespa se’m fot dins al casco. Ara a l’altre costat i per no semblar esgarrat, pica just al mateix lloc. Amb aquesta sí que em puc revenjar i just al caure al terra em rellisca la bota a sobre. Siguem optimistes, lo d’abans també era una vespa; mateixos símptomes (almenys no m’ha picat un Pterodàctil).

Un cop al poble (Isiolo), en Henry m’espera per dir-me que ell arriba fins a Nairobi amb la moto en una furgoneta llogada. Jo em quedo, no puc més!

Es veritat que quan viatges sol t’espaviles, aquesta nit de Nadal la vaig celebrar amb una família Keniata, però això també dona per una altre història.

Ha estat un dia molt dur, intents i digne de recordar. Al final del periple i abans d’anar a dormir m’adono que avui he creuat l’equador i que he superat els 10.000 km de viatge.

BON NADAL!!

2 comentarios:

codex dijo...

Que hi ha noi, me n'alegro ue hagis sortit de Kenia, la cosa no tenia gaire bona pinta. El teu blog està magnífic, molta sort amb l'equip de rodatge del documental, una forta abraçada!!!

Anónimo dijo...

Feliç any nou wapu!!!
Feia molt de temps que no reia tant amb un relat de viatge, tot i que si ho penses, fa molta por! es com la peli "la vida es bella".
Que t'ho passis igual de bé la resta del viatge i cuida't molt que ens fas riure però també patir.
Petonets....Montse B.