____________________________________________________________________________________________

EL VIATGE JA HA COMENÇAT

Ara farà uns quants anys vaig decidir que tocava descobrir aquest continent que tenim just aquí sota; L’ÀFRICA. Havia donat unes quantes voltes pel món però aquest racó encara no m’havia cridat. La cosa es va quedar com una idea, un projecte. Llavors encara no m’atrevia a dir en veu alta que el pròxim viatge seria una llarga estada en terra de lleons i elefants.

No ho veia clar! Doncs... al final, com quasi sempre, passa el temps i el projecte es va convertir en una realitat:

“Tinc el bitllet per travessar (amb Ferry) el Mediterrani amb la moto fins a Tunísia, porto el munt de vacunes necessàries
per deixar tranquil a tothom, estic tunejant la moto perquè sigui més pràctica i per poder-hi portar a sobre la casa, .... “

“Ja ha començat el viatge, ho sé! Moltes nits ja somio amb alguna de les aventures i desventures que de segur em passaran”. El dia 1 de Novembre de 2007 l’ElOi va començar el viatge més increïble de tots els que s’havia plantejat mai!



ANEM DONCS A RECORRER AMB MOTO, ONG I BICI: TUNISIA – LIBIA – EGIPTE - SUDAN – ETIOPIA – KENIA – UGANDA - MALI

domingo, 17 de febrero de 2008

St. Paul KAASO Primari School

Em vaig passar unes quantes hores sota la pluja abans d’arribar amb la burra a Kyotera. Aquell matí de diumenge m’havia llevat d’hora per deixar la capital (Kampala) i fer via cap a Kabira. Un cop a Kyotera em separaven 12 Km de camí de carro fins al col·legi. Hi vaig arribar a mig dia sense perdrem, fàcil, com si alguna cosa m’hi estigues portant. Ja no plovia!

Kabira no te categoria de poble, a part del col·legi i dues botiguetes que hi ha just al davant, la resta son les 4 cases aïllades dels oriünds. L’escola consisteix en la casa del director (i menjador nostre), l’oficina (i casa dels voluntaris) i els habitatges dels professors. La resta són barracons amb els dormitoris i les aules de la canalla. La canalla... són mes de 500 i les edats van dels 4 als 15 anys. El lloc me’l van vendre com un orfenat: alguns dels escolars ho són però la majoria no. De totes maneres cal dir que s’estan més de tres mesos internats sense veure a les seves famílies (com unes colònies una mica llargues). L’electricitat només es fa servir un parell d’hores al vespre quan connecten el generador. No hi ha aigua corrent ni aixetes, però sí tenen uns dipòsits que omplen regularment amb una bomba (en cas que no plogui!) Això vol dir que ens dutxem omplint una ampolla de vidre de Vichi Català i una palangana. A l’escola no hi ha cuina com la que coneixem nosaltres: fan servir un cobert, foc al terra i unes olles que be em servirien per banyar-m’hi. Els àpats son abundants encara que sempre mengem el mateix (uns 5 o 6 plats diferents). Segur que us pensàveu que aquí ens morirem de gana, doncs no!
.
En un costat del col·legi hi ha un patatal que fem servir de camp de futbol: uns quants pals torts d’eucaliptus ens fan de porteries. Cada dia sobre les 5 de la tarda ens hi apleguem els mes grans, en Kartal (USA) i un servidor per fer el partit futbol de rigor. La panxeta no m’ha baixat, nooo: l’altre esport que tenim amb el gringo es fer una cerveseta cada dia abans de sopar.
La mainada son excepcionals, estic aprenent mes d’ells que no pas ells de mí. No tenen quasi res i tampoc els fa falta. Juguen a futbol descalços, mengen amb les mans, es dutxen amb una galleda, … Amb nosaltres, els volunteers s’aprofiten perquè no tenim la mala baba dels professors (que a part tenen la ma força lleugera). Som una mica les seves famílies i els seus amics. Només cal passejar-te per l’escola perquè se t’ajuntin un munt de nens i nenes a observar el que fas (facis el que facis) i a tocar-te aquests pels tant rars que ens surten als blancs en els braços i a les cames. Els hi he arreglat 3 ordinadors que tenien tirats per aquí. Ara costarà acostumar-los a aparcar la maquina d’escriure i a fer servir la impressora.

Si algú vol fer alguna aportació a l’escola que m’ho digui, ja trobarem al manera de fer-ho. D’aquesta manera no hi han organitzacions intermèdies i els vostres calés arribarien directament a la mainada. Jo al final no m’embolico amb cap projecte gran, així que no us penso rentar el coco amb aquest tema. Aquesta gent son un desastre pels negocis i jo no tinc ganes d’emprenyar-m’hi.

L’Àfrica real no es la que ens ensenyen a les noticies i a les pel·lícules. Fins al dia d’avui no he vist ningú morir-se de gana en aquest continent. A tots ens caldria una passejada a consciència per l’Àfrica profunda.

Una frase que m’he trobat en el llibre que estic llegint (Eben, per si l’interessa a algú):

- La part mes fosca de l’Àfrica ha estat sempre la nostra ignorància!.

7 comentarios:

Montse dijo...

Osti!!!

Normalment disfruto llegint el blog...però avui...simplement genial, m'ha encantat, no et diré que em fa enveja, pk com dius t'ho qui no fa una cosa així és pk no vol o pk no te co..., però realment dòna gust llegir el que estàs visquent!!!

A mi, això ja se m'acaba, el temps va massa ràpid, no ens donarem compte que tornarem a estar al Glass planejant quina serà la pròxima anada d'olla, pk no sé tu, però la meva aventura no para Austalia!!! hahahaha


Cuida't moltíssim!!!!

clara dijo...

Hola desde LLoret, estem encantats a casa de llegir les teves aventures i veure les fantàstiques fotografies que fas, quina passada. Tens molta raó quan dius que son feliços amb alló que tenen (com n'hauriem d'apendre...).
Cuida't, disfruta, riu, observa, visca el Barça (a dos punts del madrid ja,ja,ja) i visca Catalunya.
Un petonas
Clara i Miguel

Anónimo dijo...

M'han agradat molt les fotografies.

LiSa G.Folk dijo...

Hola Eloi,
Sóc l'Elisabet. Marxo com a voluntària a St.Paul KAASO aquest estiu, i ves per on que buscant al google informació he arribat a parar aqui...a la carta de la ONG parlava d'un tal Eloi, i fixa't!m'agradaria molt poder comentar algunes cosetes amb tu, ja que poder expressar-me directament en català o castellà m'és molt més fàcil...gràcies per la teva atenció!A veure com podem posar-nos en contacte!

Eloi dijo...

Hola Elisabeth.
Envia'm un correu a baluard@hotmail.com o truca'm al 610.03.82.42

Anónimo dijo...

Dear Elois,

How beautiful your pictures are, I looked especially at thos from Kaaso, I have been there 1,5 year ago and see many familiar faces (Prima!). Wish I had the camera I have now, very much enjoying yours.

Kind regards, Frouke Röben, Holland. fsroben@gmail.com

Marta J. dijo...

Senzillament genial!
Coincideixo cent per cent, amb les teves reflexions!
Una abraçada.